BEGIN:VCALENDAR VERSION:2.0 CALSCALE:GREGORIAN PRODID:adamgibbons/ics METHOD:PUBLISH X-PUBLISHED-TTL:PT1H BEGIN:VEVENT UID:14000@tramuntana.convoca.la SUMMARY:Concert per commemorar 90 de la Revolució Social del '36 DTSTAMP:20260822T232305Z DTSTART:20260910T173000Z DTEND:20260910T210000Z DESCRIPTION:EN RECORDAR NO N’HI HA PROU: CAL COMPRENDRE PER VÈNCER.\n\nCada juliol tornem a la mateixa escena: ofrenes florals\, noms en una placa\,\ ndiscursos sobre “els que ens van precedir”. És de justícia. La «memòria\n històrica» és el primer acte de dignitat contra l’oblit imposat.\n\nPerò s iguem honestes\, de què serveix recordar si no entenem per què va passar\, \nquines lògiques ho van permetre i com aquestes mateixes lògiques continu en vives\navui?\n\nConsciència històrica vs. Memòria històrica.\n\nAquí ne ix la fractura que ens interessa. La memòria històrica recorda. La\nconsci ència històrica comprèn i actua. Confondre-les ens deixa atrapades en\nl’h omenatge. Diferenciarles ens dóna eines per a la lluita.\n\n\nSÓN DOS VERB S\, DOS CAMINS…\n\nLa “memòria històrica” respon a la pregunta: què va pas sar? Recopila fets\,\nanomena víctimes\, reconstrueix dates. Aquest verb é s recordar. El gest és\nreparar. El seu espai natural és el monument\, l’a rxiu\, el testimoniatge. Sense\nmemòria no hi ha veritat. Sense veritat no hi ha reparació possible.\n\nLa “consciència històrica” fa una altra preg unta més incòmoda: per què va\npassar?\n\nAnalitza processos\, desmunta es tructures\, rastreja causes econòmiques\, socials i\nculturals. El verb és comprendre. El seu gest és relacionar. El seu espai és\nl’assemblea\, l’a teneu\, el sindicat\, el carrer. Sense consciència\, la memòria es\ntorna un museu que no mossega.\n\nEn el context del 90è aniversari de la Revoluc ió Social de 1936\, memòria és dir\nque hi va haver col·lectivitats a l’Ar agó\, que Dones Lliures va alfabetitzar\nmilers d’obreres\, que la CNT-AIT tenia un milió d’afiliats. Posem cara a\nDurruti\, a Lucía Sánchez Saorni l i a les sense nom. Ens emocionem. És legítim i\nnecessari.\n\nConsciènci a de la Revolució del 36 és preguntar-nos per què una classe obrera\nsense universitats va poder ocupar les fàbriques i fer-les produir. Quines\ncon tradiccions internes van facilitar que l’Estat republicà i l’estalinisme\n aixafessin la Revolució. Quin paper va jugar l’Església com a estructura d e\npoder\, no només de la fe. Per què el crit de “Ni déu\, ni amo” no va e nderrocar a\nl’amo que moltes tenien a la fàbrica i a casa. I\, sobretot\, què de tot allò\ncontinua obrant el 2026.\n\n\nHI HA TRAMPA EN LA MEMÒRIA SENSE CONSCIÈNCIA…\n\nEl poder va aprendre fa temps a gestionar la memòri a. Et deixa la placa si no en\ntoques la propietat. Et subvenciona el docu mental si no organitzes el sindicat.\nEt permet plorar els avis afusellats sempre que els néts i les netes no facin\nvaga. La memòria sense conscièn cia és folklore. És turisme de la derrota. És\nrendible perquè no qüestion a el present. Llavors la memòria renta la culpa del\nsistema sense canviar els seus fonaments.\n\nWalter Benjamin ho va advertir: “Articular històri cament el passat no significa\nconèixer-lo ‘com veritablement va ser’. Sig nifica apoderar-se d’un record que\nllampega en un instant de perill.” Aqu est instant de perill és avui. I\napoderar-se del record exigeix consciènc ia\, no només emoció.\n\nLa consciència històrica és perillosa per al pode r perquè traça línies rectes.\nEns diu que: el feixisme de 1936 es va alim entar de misèria\, de por i de la\ndivisió dels de sota. El neofeixisme de 2026 s’alimenta del mateix\, amb un altre\nmàrqueting. Ens diu que: la pa tronal que va rebentar les col·lectivitats és la\nmateixa lògica que avui explota en les grans empresses multinacionals i nega els\nconvenis. Ens di u que: el patriarcat que va silenciar les companyes a les\nassemblees del 36 és el que avui ens pregunta si “parlarem només del nostre\nmelic”.\n\nT enir consciència històrica de la Revolució Social no és recitar de memòria el\ndecret de col·lectivitzacions. És entendre que l’emancipació de la me nt\, dels\ncossos i de la feina segueix sent la tasca central.\n\nAhir com avui es va lluitar pel pa i la feina\, pels lloguers que ens asfixien i\n per no morir en un treball de merda. Ahir es van obrir ateneus perquè l’ob rera\npogués pensar sense amos. Avui defensem una educació que no adoctrin i per al\nmercat. Ahir es van crear escoles\, es va defensar l’amor lliure i el control del\npropi cos. Avui es defensa el dret a decidir sense tute les i dir ben alt que\ntotes existim.\n\nLa consciència ens diu que no són lluites diferents. Són la mateixa lluita amb\ndiferents rostres. Qui va t enir consciència de classe el 1936 va col·lectivitzar\nles fàbriques. Qui tingui consciència de classe el 2026 prendrà la paraula\,\norganitzarà el seu bloc de veïnes i no demanarà permís per existir.\n\nPer això\, la Revo lució Social no va ser un fet tancat. Va ser una hipòtesi: es\npot viure s ense amos? Aquesta hipòtesi continua oberta. I nosaltres\, 90 anys\ndespré s\, som les encarregades de respondre-la.\n\nLes companyes llibertàries de l 36 no ens varen llegar un passat per admirar-lo.\nEns varen llegar una e ina per fer servir: la idea que la llibertat es conquereix\namb organitzac ió\, amb solidaritat i amb la certesa que cap poder és etern si les\nde so ta diuen prou.\n\n\nSALUT\, MEMÒRIA I CONSCIÈNCIA.\n\n“Consciència històri ca” no és recordar que el 1936 hi va haver barricades\; és\nentendre per q uè el poble les va aixecar\, quins poders les van tombar i quins\nd’aquell s engranatges segueixen girant avui als lloguers\, a les feines i als\npar laments. És deixar de mirar el passat com una fotografia de víctimes per\n fer-lo servir com a un camp de batalla. Ens assenyala on són els murs del poder\,\non fallem nosaltres i on cal colpejar ara. La memòria plora els m orts\, la\nconsciència arma els vius perquè no hi hagi més morts.\n\nSom h erència: «No començarem la Revolució. La continuarem».\n\nTantes no van fr acassar. Varen obrir bretxa. Dones Lliures va durar tres anys i\nva canvia r la vida de milers. Les col·lectivitats van caure\, però van demostrar\nq ue es pot produir sense patró. Nosaltres no partim del no-res\, partim de les\nseves espatlles. La nostra tasca no és “canviar el món” soles. És don ar el\nsegüent pas.\n\nLucía Sánchez Saornil va dir: «El problema no és qu e no puguem. El problema és\nque ens han ensenyat que no podem».\n\nEl sis tema et vol petita i sola. Et diu «mira quantes van fracassar» perquè no\n ho intentis. La consciència és descobrir aquesta mentida. Elles no van\nfr acassar: les van aixafar al costat de molts. Però van deixar esquerdes. I per\nles esquerdes entra la llum.\n\n«No ens miris a nosaltres. Mira què d eixem fet. I atreveix-te tu!» Aquesta frase\nno és nostra\, ni d’ara\, és de les companyes del tèxtil del 36. Sabien que podien\nperdre. Tot i així van cosir granotes\, van ocupar fàbriques i van ensenyar a\nllegir. Van ca nviar el seu món: el taller\, el barri\, la vida de la del costat.\nEl món sencer es canvia sumant mil mons petits que no es rendeixen.\n\nSi elles\ , amb gana i amb fusells en contra\, es van atrevir a somiar un món sense\ namos… Com no atrevir-nos nosaltres\, que tenim la seva memòria i la nostr a ràbia?\n\nNo hem de canviar el món sencer demà. Hem d’aconseguir que\, e n acabar les\njornades que avui comencen\, les joves presents pensin “jo t ambé puc prendre la\nparaula.” Això ja és guanyar.\n\nLes noves generacion s de lluitadores no ens jutjaran per no ser heroïnes\, ens\njutjaran per h aver afluixat.\n\nSom herència viva i n’estem fent el traspàs a d’altres e n aquest mateix instant.\n\nQuè comencin les jornades! Que continuï la llu ita!\n\nSalut i Anarquia!\n\n\n\nmés info https://90aniversari.revolucioso cial.org/\n[https://90aniversari.revoluciosocial.org/] URL:https://tramuntana.convoca.la/event/concert-per-commemorar-90-de-la-rev olucio-social-del-36 GEO:41.9795222;2.8245475 LOCATION:CSO Kan Kolmo - Carrer del Carme 41. Girona STATUS:CONFIRMED CATEGORIES:memòria històrica,anarquisme,música,Girona,antifeixisme X-ALT-DESC;FMTTYPE=text/html:

En recordar no n’hi ha prou: cal co mprendre per vèncer.

Cada juliol tornem a la mateixa escena: ofrene s florals, noms en una placa, discursos sobre “els que ens van precedir”. És de justícia. La «memòria històrica» és el primer acte de dignitat contr a l’oblit imposat.

Però siguem honestes, de què serveix recordar si no entenem per què va passar, quines lògiques ho van permetre i com aquest es mateixes lògiques continuen vives avui?

Consciència històrica vs. Memòria històrica.

Aquí neix la fractura que ens interessa. La memò ria històrica recorda. La consciència històrica comprèn i actua. Confondre -les ens deixa atrapades en l’homenatge. Diferenciarles ens dóna eines per a la lluita.

Són dos verbs, dos camins…

La “memòria històri ca” respon a la pregunta: què va passar? Recopila fets, anomena víctimes, reconstrueix dates. Aquest verb és recordar. El gest és reparar. El seu es pai natural és el monument, l’arxiu, el testimoniatge. Sense memòria no hi ha veritat. Sense veritat no hi ha reparació possible.

La “conscièn cia històrica” fa una altra pregunta més incòmoda: per què va passar?

< p>Analitza processos, desmunta estructures, rastreja causes econòmiques, s ocials i culturals. El verb és comprendre. El seu gest és relacionar. El s eu espai és l’assemblea, l’ateneu, el sindicat, el carrer. Sense consciènc ia, la memòria es torna un museu que no mossega.

En el context del 9 0è aniversari de la Revolució Social de 1936, memòria és dir que hi va hav er col·lectivitats a l’Aragó, que Dones Lliures va alfabetitzar milers d’o breres, que la CNT-AIT tenia un milió d’afiliats. Posem cara a Durruti, a Lucía Sánchez Saornil i a les sense nom. Ens emocionem. És legítim i neces sari.

Consciència de la Revolució del 36 és preguntar-nos per què un a classe obrera sense universitats va poder ocupar les fàbriques i fer-les produir. Quines contradiccions internes van facilitar que l’Estat republi cà i l’estalinisme aixafessin la Revolució. Quin paper va jugar l’Església com a estructura de poder, no només de la fe. Per què el crit de “Ni déu, ni amo” no va enderrocar a l’amo que moltes tenien a la fàbrica i a casa. I, sobretot, què de tot allò continua obrant el 2026.

Hi ha trampa en la memòria sense consciència…

El poder va aprendre fa temps a g estionar la memòria. Et deixa la placa si no en toques la propietat. Et su bvenciona el documental si no organitzes el sindicat. Et permet plorar els avis afusellats sempre que els néts i les netes no facin vaga. La memòria sense consciència és folklore. És turisme de la derrota. És rendible perq uè no qüestiona el present. Llavors la memòria renta la culpa del sistema sense canviar els seus fonaments.

Walter Benjamin ho va advertir: “A rticular històricament el passat no significa conèixer-lo ‘com veritableme nt va ser’. Significa apoderar-se d’un record que llampega en un instant d e perill.” Aquest instant de perill és avui. I apoderar-se del record exig eix consciència, no només emoció.

La consciència històrica és perill osa per al poder perquè traça línies rectes. Ens diu que: el feixisme de 1 936 es va alimentar de misèria, de por i de la divisió dels de sota. El ne ofeixisme de 2026 s’alimenta del mateix, amb un altre màrqueting. Ens diu que: la patronal que va rebentar les col·lectivitats és la mateixa lògica que avui explota en les grans empresses multinacionals i nega els convenis . Ens diu que: el patriarcat que va silenciar les companyes a les assemble es del 36 és el que avui ens pregunta si “parlarem només del nostre melic” .

Tenir consciència històrica de la Revolució Social no és recitar d e memòria el decret de col·lectivitzacions. És entendre que l’emancipació de la ment, dels cossos i de la feina segueix sent la tasca central.

Ahir com avui es va lluitar pel pa i la feina, pels lloguers que ens asfi xien i per no morir en un treball de merda. Ahir es van obrir ateneus perq uè l’obrera pogués pensar sense amos. Avui defensem una educació que no ad octrini per al mercat. Ahir es van crear escoles, es va defensar l’amor ll iure i el control del propi cos. Avui es defensa el dret a decidir sense t uteles i dir ben alt que totes existim.

La consciència ens diu que n o són lluites diferents. Són la mateixa lluita amb diferents rostres. Qui va tenir consciència de classe el 1936 va col·lectivitzar les fàbriques. Q ui tingui consciència de classe el 2026 prendrà la paraula, organitzarà el seu bloc de veïnes i no demanarà permís per existir.

Per això, la R evolució Social no va ser un fet tancat. Va ser una hipòtesi: es pot viure sense amos? Aquesta hipòtesi continua oberta. I nosaltres, 90 anys despré s, som les encarregades de respondre-la.

Les companyes llibertàries del 36 no ens varen llegar un passat per admirar-lo. Ens varen llegar una eina per fer servir: la idea que la llibertat es conquereix amb organitzac ió, amb solidaritat i amb la certesa que cap poder és etern si les de sota diuen prou.

Salut, memòria i consciència.

“Consciència hist òrica” no és recordar que el 1936 hi va haver barricades; és entendre per què el poble les va aixecar, quins poders les van tombar i quins d’aquells engranatges segueixen girant avui als lloguers, a les feines i als parlam ents. És deixar de mirar el passat com una fotografia de víctimes per fer- lo servir com a un camp de batalla. Ens assenyala on són els murs del pode r, on fallem nosaltres i on cal colpejar ara. La memòria plora els morts, la consciència arma els vius perquè no hi hagi més morts.

Som herènc ia: «No començarem la Revolució. La continuarem».

Tantes no van frac assar. Varen obrir bretxa. Dones Lliures va durar tres anys i va canviar l a vida de milers. Les col·lectivitats van caure, però van demostrar que es pot produir sense patró. Nosaltres no partim del no-res, partim de les se ves espatlles. La nostra tasca no és “canviar el món” soles. És donar el s egüent pas.

Lucía Sánchez Saornil va dir: «El problema no és que no puguem. El problema és que ens han ensenyat que no podem».

El sistem a et vol petita i sola. Et diu «mira quantes van fracassar» perquè no ho i ntentis. La consciència és descobrir aquesta mentida. Elles no van fracass ar: les van aixafar al costat de molts. Però van deixar esquerdes. I per l es esquerdes entra la llum.

«No ens miris a nosaltres. Mira què deix em fet. I atreveix-te tu!» Aquesta frase no és nostra, ni d’ara, és de les companyes del tèxtil del 36. Sabien que podien perdre. Tot i així van cos ir granotes, van ocupar fàbriques i van ensenyar a llegir. Van canviar el seu món: el taller, el barri, la vida de la del costat. El món sencer es c anvia sumant mil mons petits que no es rendeixen.

Si elles, amb gana i amb fusells en contra, es van atrevir a somiar un món sense amos… Com n o atrevir-nos nosaltres, que tenim la seva memòria i la nostra ràbia?

< p>No hem de canviar el món sencer demà. Hem d’aconseguir que, en acabar le s jornades que avui comencen, les joves presents pensin “jo també puc pren dre la paraula.” Això ja és guanyar.

Les noves generacions de lluita dores no ens jutjaran per no ser heroïnes, ens jutjaran per haver afluixat .

Som herència viva i n’estem fent el traspàs a d’altres en aquest m ateix instant.

Què comencin les jornades! Que continuï la lluita!

Salut i Anarquia!

més info https://90aniversari.revoluciosocial .org/

BEGIN:VALARM ACTION:DISPLAY DESCRIPTION:Concert per commemorar 90 de la Revolució Social del '36 TRIGGER:-PT1H END:VALARM END:VEVENT END:VCALENDAR